Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA)
La xarxa pública de camins tradicionals del Pirineu ha estat, durant segles, una eina bàsica de comunicació i de desenvolupament social. A muntanya, aquest procés va tenir unes connotacions pròpies. Territori físicament complex i amb població molt disseminada, els camins hi eren una peça clau, tant per a la seva articulació interna com per garantir els intercanvis amb la plana. Amb el temps i l’auge de l’automoció, els camins han anat variant les seves funcions. Tot i que continuen tenint incidència en la mobilitat de proximitat, s’ha anat generalitzant el seu ús vinculat a activitats lligades al lleure, l’esport i el turisme, que contribueixen a la desestacionalització, amb un gran potencial per a la captació de visitants i, alhora, permeten el gaudi dels espais d’interès natural d’una manera ordenada i sostenible. Simultàniament, ha augmentat la sensibilitat social per la salut i el benestar i, de resultes d’això, l’hàbit de caminar s’ha estès més enllà del tradicional públic excursionista. Per tant, és molt necessari disposar d’una xarxa de camins no rodats en bon estat, que estigui practicable i correctament senyalitzada, sobretot durant els períodes en què són més freqüentats.
En els territoris de muntanya, aquesta xarxa és àmplia i els costos de manteniment per als seus titulars, molt elevats. Es tracta, en la majoria de casos, d’ajuntaments petits, amb poca capacitat tècnica i econòmica, que han de fer mans i mànigues per poder gestionar les diverses infraestructures municipals. En aquest context, quines fórmules hi ha a l’abast per conservar la xarxa de camins tradicionals al Pirineu? Atesa la migradesa de recursos dels consistoris, el manteniment de camins l’assumeix, en molts casos, altres nivells de l’administració, com ara els consells comarcals, el Conselh Generau d’Aran i els espais naturals protegits. L’IDAPA també hi ha contribuït mitjançant l’impuls d’una línia d’ajuts adreçada als consells comarcals i al Conselh Generau d’Aran per dur a terme actuacions de conservació en la xarxa senyalitzada de camins (una línia de subvenció que des de l’any 2022 s’ha ampliat a les quatre comarques de muntanya -Berguedà, Garrotxa, Ripollès i Solsonès- i que ha assumit la Direcció General de Polítiques de Muntanya i del Litoral del Departament de Territori), la realització de camps de treball de voluntaris i la promoció d’un manual tècnic per a la recuperació del viari tradicional. I en el cas dels espais naturals protegits (Parc Natural de l’Alt Pirineu, Parc Natural del Cadí-Moixeró i Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici), aquests compten amb brigades dedicades al manteniment i millora del viari tradicional.
D’altra banda, en els darrers anys han sorgit moviments, pràctiques i mètodes que, a través de l’associacionisme, l’apadrinament o els camps de treball de voluntaris, entre d’altres, han intervingut decisivament en la conservació dels camins, amb la iniciativa, la col·laboració o el coneixement dels ens locals. Quins són els factors que han propiciat l’aflorament d’aquestes iniciatives? Se’n podrien identificar tres de principals: 1-) consciència de l’abandonament dels camins per manca de recursos; 2-) extensió del voluntariat a tots els camps i territoris, i 3-) augment de la sensibilització cap als camins tradicionals. El primer té relació amb el que hem exposat anteriorment en relació a la poca capacitat tècnica i econòmica dels ajuntaments pirinencs per fer front al manteniment de la xarxa històrica de camins. El segon factor té a veure amb la democratització del voluntariat; és a dir, si fins fa pocs anys es tractava d’una activitat pròpia dels clubs i centres excursionistes, actualment, entitats de diversa tipologia (ambiental, de lleure, cultural, turística…) es dediquen a la recuperació i manteniment dels camins. El tercer factor té relació amb la valoració turística del patrimoni. La demanda social d’espais per a l’oci i la recreació i el reclam d’enfocaments més sostenibles concedeixen un nou valor a nombrosos béns patrimonials existents en les àrees rurals de muntanya. És el cas de les infraestructures viàries de caràcter històric i, molt especialment, dels camins. Alguns exemples significatius a l’Alt Pirineu i Aran són Museu de Camins, Projecte Boscos de Muntanya i Gratitud Pallars, sense oblidar la tasca del món excursionista.
D’acord amb el Manual de senyalització de camins per a la mobilitat no motoritzada, impulsat per la Direcció General de Turisme, iniciatives com aquestes han contribuït a aturar i revertir puntualment el procés de degradació d’alguns camins, però, alhora, han posat en relleu la necessitat d’establir criteris d’actuació rigorosos i formar professionals coneixedors de les diferents tècniques i tipus d’actuació. Actualment, no hi ha cap qualificació professional ni formació reglada ni centre d’ensenyament que garanteixi la formació d’aquests professionals, els quals han de recórrer a diferents entitats que organitzen cursos monogràfics. El més recent, el curs oficial de marger, organitzat pel Parc Natural de l’Alt Pirineu, impartit pel Gremi de Margers de Catalunya i amb titulació certificada per Artisans Bâtisseurs en Pierres Sèches (ABPS).